emigdi | literari | divendres, 12 de setembre de 2008 | 08:49h
El poeta miravetà va dedicar igualment molts versos a enlairar la catalanitat davant d'un jou polític opressor en època de dictadura, i no gaire complaent en la incipient democràcia. Precisament, els bellíssims darrers versos d'un extens poema, "El Boig" (va incloure'l dintre del recull Poemes de llum i de tenebres, publicat a París el 1967), resumeixen a la perfecció bona part de l'ideari que el va moure tota una vida:
Resec el llavi de dèria,
mil febres cremant-li el front;
una fita, Catalunya,
i la llibertat del món.
El seu estret contacte amb molts exiliats que romangueren a l'altre costat de les Alberes el portà a dedicar alguns poemes a la terra catalana sota domini francès. Al març de 1970, amb "Perpinyà, si n'ets la porta!", ens retrata l'enyor mitjançant una agosarada defensa dels arrels, així com amb la reivindicació d'una ciutat clau per a milers d'expatriats, el veritable símbol de llibertat durant dècades, la qual el poeta vol considerar com a plenament catalana:
N'ets la porta, Perpinyà,
i el mur tota la frontera.
En l'altra vessant d'allà,
la llar oberta es delera.
Per quins corriols s'hi va?
Digues-me'n tu, la drecera.
Si és que la saps i hi tens mà
que ta germana ens espera.
Des de dalt del Castillet
albira'ns els bocinets
de nostra terra enyorada,
que tu també ets català,
i en la teva sang hi ha,
la sang del Pilós, barrada.
Roc Llop, com tants d'altres literats exiliats, varen veure amb tristesa com l'anomenada Transició deixava en càrrecs importants de l'àmbit cultural molts col·laboradors del franquisme, entre els quals Carles Sentís o Favià Estapé. També comprovaren que moltes de les reformes no eren les esperades. La dificultat quant a la implantació del català a l'ensenyament públic va preocupar altament Roc Llop. Des de la revista anarquista "Terra Lliure", va endegar una campanya de defensa del Pla Maluquer que pretenia normalitzar els ensenyaments de Filologia Catalana, el qual no tenia el vist-i-plau del Ministeri d'Educació de Madrid. Es pretenia implantar l'anomenat Pla Suàrez, que va comptar amb l'oposició dels catedràtics de la universitat de Barcelona ja que impedia la recuperació progressiva de l'ensenyament en català. Va composar uns rodolins ben significatius.
Es veu que la Filologia
no és la Santa del seu dia
perquè no està en cervantí.
No li és mare ni tia
si vol fer-li de botxí.
Al juny de 1980, des de la seua residència personal a Vitry le Seine, va composar un poema especialment crític amb l'aprovació de l'estatut d'autonomia (conegut com a Estatut de Sau), sota l'irònic títol de "Els catalans ja ho tenim tot". Malauradament algunes de les estrofes són d'absoluta actualitat:
Ja tenim estatut:
retallat, retallat.
Ja tenim parlament:
escursat, escursat,
mal comptat, mal comptat.
Ja tenim president,
mig lligat, mig lligat.
I senyeres al vent
amb llur cant ofegat.
I parlem català,
controlat, controlat.
I el passiu ciutadà
a la terra arrelat.
Isi ens manifestem
el garrot enlairat.
Perquè no hi manqui res
al pastís mal cuinat,
hi ha més d'un català
entre reixes tancat.
És que ens manca quelcom
dins del got emplenat?
Sí, fillets meus,
perdoneu, perdoneu!
Llibertat, llibertat!
Me n'havia oblidat!
És fàcil de comprovar que aquest veterà militant anarquista sentia recança per la incomprensió històrica que sofria Catalunya. El seu ideari polític passava per un federalisme ben entès, en el marc d'una República de les terres d'Ibèria, una utopia que mai no va veure complerta ja que el domini d'Espanya sempre ha estat d'exclussiva arrel castellana.
Finalment, ens plau incloure uns versos que va escriure el 1978 amb els quals defineix el seu ideari llibertari:
No sé si sóc anarquista,
cal per això, perfecció,
llibertari dins de l'anhel,
potser sí que ho sóc,
que la llibertat em crema
com una brasa de foc.
....................
I si moveu per cantar-la
no és potent per cobrir el món,
és perquè ella es canta sola
i la llum ho emplena tot.
El poeta miravetà va dedicar igualment molts versos a enlairar la catalanitat davant d'un jou polític opressor en època de dictadura, i no gaire complaent en la incipient democràcia. Precisament, els bellíssims darrers versos d'un extens poema, "El Boig" (va incloure'l dintre del recull Poemes de llum i de tenebres, publicat a París el 1967), resumeixen a la perfecció bona part de l'ideari que el va moure tota una vida:
Resec el llavi de dèria,
mil febres cremant-li el front;
una fita, Catalunya,
i la llibertat del món.
El seu estret contacte amb molts exiliats que romangueren a l'altre costat de les Alberes el portà a dedicar alguns poemes a la terra catalana sota domini francès. Al març de 1970, amb "Perpinyà, si n'ets la porta!", ens retrata l'enyor mitjançant una agosarada defensa dels arrels, així com amb la reivindicació d'una ciutat clau per a milers d'expatriats, el veritable símbol de llibertat durant dècades, la qual el poeta vol considerar com a plenament catalana:
N'ets la porta, Perpinyà,
i el mur tota la frontera.
En l'altra vessant d'allà,
la llar oberta es delera.
Per quins corriols s'hi va?
Digues-me'n tu, la drecera.
Si és que la saps i hi tens mà
que ta germana ens espera.
Des de dalt del Castillet
albira'ns els bocinets
de nostra terra enyorada,
que tu també ets català,
i en la teva sang hi ha,
la sang del Pilós, barrada.
Roc Llop, com tants d'altres literats exiliats, varen veure amb tristesa com l'anomenada Transició deixava en càrrecs importants de l'àmbit cultural molts col·laboradors del franquisme, entre els quals Carles Sentís o Favià Estapé. També comprovaren que moltes de les reformes no eren les esperades. La dificultat quant a la implantació del català a l'ensenyament públic va preocupar altament Roc Llop. Des de la revista anarquista "Terra Lliure", va endegar una campanya de defensa del Pla Maluquer que pretenia normalitzar els ensenyaments de Filologia Catalana, el qual no tenia el vist-i-plau del Ministeri d'Educació de Madrid. Es pretenia implantar l'anomenat Pla Suàrez, que va comptar amb l'oposició dels catedràtics de la universitat de Barcelona ja que impedia la recuperació progressiva de l'ensenyament en català. Va composar uns rodolins ben significatius.Es veu que la Filologia
no és la Santa del seu dia
perquè no està en cervantí.
No li és mare ni tia
si vol fer-li de botxí.
Al juny de 1980, des de la seua residència personal a Vitry le Seine, va composar un poema especialment crític amb l'aprovació de l'estatut d'autonomia (conegut com a Estatut de Sau), sota l'irònic títol de "Els catalans ja ho tenim tot". Malauradament algunes de les estrofes són d'absoluta actualitat:
Ja tenim estatut:
retallat, retallat.
Ja tenim parlament:
escursat, escursat,
mal comptat, mal comptat.
Ja tenim president,
mig lligat, mig lligat.
I senyeres al vent
amb llur cant ofegat.
I parlem català,
controlat, controlat.
I el passiu ciutadà
a la terra arrelat.
Isi ens manifestem
el garrot enlairat.
Perquè no hi manqui res
al pastís mal cuinat,
hi ha més d'un català
entre reixes tancat.
És que ens manca quelcom
dins del got emplenat?
Sí, fillets meus,
perdoneu, perdoneu!
Llibertat, llibertat!
Me n'havia oblidat!
És fàcil de comprovar que aquest veterà militant anarquista sentia recança per la incomprensió històrica que sofria Catalunya. El seu ideari polític passava per un federalisme ben entès, en el marc d'una República de les terres d'Ibèria, una utopia que mai no va veure complerta ja que el domini d'Espanya sempre ha estat d'exclussiva arrel castellana.
Finalment, ens plau incloure uns versos que va escriure el 1978 amb els quals defineix el seu ideari llibertari:
No sé si sóc anarquista,
cal per això, perfecció,
llibertari dins de l'anhel,
potser sí que ho sóc,
que la llibertat em crema
com una brasa de foc.
....................
I si moveu per cantar-la
no és potent per cobrir el món,
és perquè ella es canta sola
i la llum ho emplena tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada