Crònica de Miquel Esteve sobre el llibre de Roc Llop

El novel·lista Miquel Esteve, de Móra la nova, ha escrit un altre comentari d'elogi sobre l'assaig biogràfic sobre el poeta miravetà Roc Llop, la memòria del qual estem recuperant enguany en el centenari del seu naixement."Vull afegir-me a l’Albert Guiu per elogiar l’assaig Roc Llop i Convalia. L’exili d’un poeta miravetà, que m’ha arribat fa uns dies des del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre.
Jo era un escèptic de Llop. Pensava que en Roc Llop la personalitat de l’autor transcendia l’escriptor. Hi ha força paradigmes en la literatura, és clar, tal és el cas de Hemingway, per citar algú, però la pregunta que ens hauríem de fer sempre en aquests casos davant un assaig com aquest és: l’homenatge esdevé a la seva creació o a la seva figura? O tal vegada, a totes dos?
En l’estudi de Josep Maria Sáez i Emigdi Subirats, excel·lentment escrit, vagi per endavant el reconeixement a la bona prosa de dos escriptors ebrencs compromesos, penso que la resposta al que he plantejat abans queda difusa o potser és tan clara que l’asimetria entre la suposada intencionalitat dels autors i el resultat aparent de la lectura per un tercer ( jo) de l’assaig esdevenen fins i tot una confusió afable i entranyable.
M’explico: en la meva modesta opinió l’homenatge de l’estudi es a tots dos: Llop persona i Llop creació. En aquests casos, convindreu amb mi que es fa força difícil saber fins a quin punt l’anomenada qualitat literària, un invent força estrany de l’Autoritate literària, forja el mite de Llop o és la pròpia història de Llop qui forja el mite literari. Dit d’una altra forma, si qualsevol mot escrit de Llop en el context especial de temps i espai, fora d’aquelles coordenades, seguiria mostrant el seu valor literari, en termes de valuós o de qualitat. El que els investigadors de models explicatius anomenen comportament de la variable en ‘ceteris paribus’.
Arribat a aquest punt de reflexió, als lletraferits o crítics, amb els dubtes formulats anteriorment, els convidaria a fer un tast de la crítica d’Albert Manent recollida en l’assaig dels amics Subirats i Sáez. Els mots ‘àcrata’ (el poeta), ‘cantelludes i irades’ (les rimes) ‘improperis’ (els adjectius) són palesos per descriure un home fora de si. I acaba Manent apuntant que Llop és una mena d’emissor de ‘l’esgarrifança’ per la proximitat constant de la mort en la seva vida.
Tot escriptor – sense excepcions- te una motivació per deixar el seu vòmit damunt el paper blanc. La d’ell no és altra que ‘’tot l’humà dolor davant de la tragèdia que sobre el món planava’’. Puc percebre la sentor de bilis dels seus versos, l’odi transformat en paraules que es gronxen en l’ànima del que les rep sense impudícies. És el Llop agredit i malferit. L’home que no accepta que ningú gosi imposar un absolut i faci ús de la força per fer-ho. Les metàfores són com vespes que s’acarnissen en qui abeura en el bassiol del poeta.
Després, quan la calma tempera, sorgeix un altre home. L’altre Llop, el Llop que mira el cel i veu que el capvespre d’obagors s’aclareix al ritme suau de l’esperança i s’hi esbrina el safir... Una esperança que mai havia mort. Ho diu ell mateix en els darrers versos d’Aquella Mort, un poema excel·lent:

‘’ I dins del cor arraulides com un ocell
el dematí de la cançó i de l’esperança’’.

No puc sinó reconèixer la meva sorpresa davant d’aquest autor, Roc Llop, a qui en un principi em mirava amb cert recel, ho confesso. Tal vegada no el titllaria de ‘mer poeta rural’ com havia imaginat i escoltat d’algú. És una veu lírica molt propera, a tenir en compte.
En l’Olimp dels escriptors ebrencs ja hi tenim un nou esperit que ha trobat seient en l’otomana dels estels de paraules. I si és així, Emigdi i Josep Maria n’han estat els ebenistes.
Felicitats sinceres als dos. Per cert... no oïu la remor de l’oreig a la costa de Riago? D’un temps ençà s’hi esbrinen paraules amollides que vosaltres coneixeu prou bé:

‘’I si em vols seguir, lliurant-te de la closa,
Vola com una estrella damunt del llom del vent;
Que a una de les quatre, tot l’ànima desclosa,
M’hi trobaràs de cara, el llavi tot ardent.’’


Miquel Esteve i Valldepérez.
Móra la Nova 15-09-08